1. Quin és el tema principal del conte?

Tracta sobre el sentiment d’insatisfacció que sent una persona quan no reb el que vol rebre. Explica amb un exemple, el interès que poden tenir algunes persones sobre d’altres, i al no rebre res, rebutgen a aquella persona. En el conte, aquesta vella es desmalla en una carretera i un pagés la troba i la porta a casa seva, allà es quasi abandonada, lamentant-se de que no s'hagués mort. Un dia pren foc la casa amb l'avia a dins, que no pot fer res. D’aquesta manera també es tracta la situació de les persones grans en la ruralia d’aquells temps.

2. Explica les característiques més importants dels personatges.

La Padrina del Manyo és una persona innocent que necessita rebre ajuda ja que les seves condicions físiques no li ho permeten. En canvi els altres personatges tenen una personalitat freda, no es preocupen pels demés, només per l’interès propi, de fet, causen mal a la vella i no senten ni llàstima.

3. Sobre la vella es van amuntegant un conjunt de circumstàncies negatives que acaben amb la seva mort. Enumera-les:

1. Té un atac i cau al mig de la carretera.
2. La gent la tracta malament fins hi tot es agredida
3. Parlen malament d’ella desitjant-li la mort
4. Mor cremada a casa seva

4. Comenta les dues darreres ratlles del conte, que vénen a confirmar la caracterització de la gent del camp que hem anat veient durant la lectura.

“Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...”

La gent del camp no era humanitària, no creien en el patiment o els sentiments de les altres persones, sinó que eren totalment egoïstes, pensant que podíen decidir pel’s demés i sense gaire sentit comú.

5. Víctor Català descriu detalladament la situació, els petits fets quotidians, les sensacions i els pensaments de la vella. Amb quina finalitat ho fa?

Ho fa amb la finalitat de que el lector pugui, per un moment, situar-se en el lloc de la vella, i pugui pensar o sentir com ella, d’aquesta manera el lector pot donar-se compte de la injusticia que es pateéis en aquest món i de la discriminació que pot haver-hi per part de persones de diferents races, edats, classes socials…

Text 4

Es la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.
Santiago Rusiñol: Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

                    

Modernistes	Societat
poesia	prosa
Sol	boira
Sensatesa fingida	sentit comú
L’art per l’art	art comerç
"pervindre"	Futur
somni	Fred al cor
don Quixots	Molts Sancho-Panzas
simbolistes	Decaiguts i mansos
Amor a Leonard de Vinci o a Dant	amor a la província (Catalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Vol representar una poesía modernista estética i exótica , i vol representar una prosa mes antigua.

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Sí, ja que  vol transmetre que la poesia esta per sobre de la prosa, es a dir que com els nous artistas creen idees que no podrien crear altres persones de la societat, estan per sobre de la societat rutinaria que s’empre escriu en prosa temes irreals i coses que ja s’ han parlat.

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

Qui no comparteix les seves idees és la societat. Ell els tracta amb ironía i sense respecte, igual que ho fan amb ell. Explica que els moernistes mai no diesen enfonsar-se una idea ennovadora, i que la societat es deixa perdre entre la boira, es a dir entre la tristeza.

5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?

El ‘’Cau Ferrat’’ és el refugi de l’artista, es l’ambient propi que es fa l’artista per a crear o desenvolupar les seves propis ideas o somnis.

El ‘Cau’ també serveix per a separer-se per una estona de la societat en contra del modernisme, aïllar-se, i conectar amb la naturalesa.

Escriu un text que plantegi com la societat tracta la gent gran. Compara la situació actual amb la que presenta Víctor Català al seu relat.
 

Ara mateix la societat ajuda a les persones grans i tenen mes facilitats alhora de moure’s per qualsevol joc, i en cas de que tinguin problemes o que no tinguin a ningú al seu voltant hi ha ajudes especials i centres especialitzats mentre que la situació que presenta Victor català al seu relat és la de una dona que no te a ningú i que ningú es preocupa per ella, no l’ ajuden .

1. Quin és el tema principal del conte?

Tracta sobre el sentiment d’insatisfacció que sent una persona quan no reb el que vol rebre. Explica amb un exemple, el interès que poden tenir algunes persones sobre d’altres, i al no rebre res, rebutgen a aquella persona. En el conte, aquesta vella es desmalla en una carretera i un pagés la troba i la porta a casa seva, allà es quasi abandonada, lamentant-se de que no s'hagués mort. Un dia pren foc la casa amb l'avia a dins, que no pot fer res. D’aquesta manera també es tracta la situació de les persones grans en la ruralia d’aquells temps.

2. Explica les característiques més importants dels personatges.

La Padrina del Manyo és una persona innocent que necessita rebre ajuda ja que les seves condicions físiques no li ho permeten. En canvi els altres personatges tenen una personalitat freda, no es preocupen pels demés, només per l’interès propi, de fet, causen mal a la vella i no senten ni llàstima.

3. Sobre la vella es van amuntegant un conjunt de circumstàncies negatives que acaben amb la seva mort. Enumera-les:

1. Té un atac i cau al mig de la carretera.
2. La gent la tracta malament fins hi tot es agredida
3. Parlen malament d’ella desitjant-li la mort
4. Mor cremada a casa seva

4. Comenta les dues darreres ratlles del conte, que vénen a confirmar la caracterització de la gent del camp que hem anat veient durant la lectura.

“Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...”

La gent del camp no era humanitària, no creien en el patiment o els sentiments de les altres persones, sinó que eren totalment egoïstes, pensant que podíen decidir pel’s demés i sense gaire sentit comú.

5. Víctor Català descriu detalladament la situació, els petits fets quotidians, les sensacions i els pensaments de la vella. Amb quina finalitat ho fa?

Ho fa amb la finalitat de que el lector pugui, per un moment, situar-se en el lloc de la vella, i pugui pensar o sentir com ella, d’aquesta manera el lector pot donar-se compte de la injusticia que es pateéis en aquest món i de la discriminació que pot haver-hi per part de persones de diferents races, edats, classes socials…