moviments avanguardistes.

SURREALISME

El surrealisme, també conegut com suprarealisme o superrealisme, és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots ells. Va ser creat el 1924 a partir, i al voltant del Manifest surrealista d'André Breton, el seu guia espiritual

Aquest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat.

 
El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associacions prèviament negades, en l'omnipotència del somni, durant el desinteressat joc del pensament.

DADAISME

El dadaisme, també conegut com a moviment dadà, va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme.

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre.

 EXPRESsIONISme

L'expressionisme és un moviment artístic sorgit a Alemanya a principis del segle XX, en el mateix moment que el fauvisme francès. Va rebre el seu nom en 1911 en ocasió de l'exposició de la Secessió berlinesa, en la qual es van exposar els quadres fauvistes de Matisse i els seus companys francesos, a més d'algunes de les obres precubistes de Pablo Picasso.

Wassily Kandinsky. Tema líric, 1911

L'expressionisme s'entén com una accentuació o deformació de la realitat per a aconseguir expressar adequadament els valors que es pretén posar en evidència, i es va manifestar com una reacció parcial a l’impressionisme.

CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT

- És més important el contingut que la forma. L'objectiu és expressar l’interior de l’ésser humà.

- No es requereix una bona tècnica pictòrica ni un resultat estèticament correcte. L'important és transmetre el sentiment i la subjectivitat. La fi és que l'espectador que contempla, se senti atabalat, espantat o deprimit, segons l'estat que es vulgui transmetre.

- Potencien l'impacte emocional a l'espectador a través del color, les formes retorçades, la composició agressiva, etc. Intentaven modelar la realitat per a potenciar l'emoció interior.

Fotos :

 

Fränzi davant d'una cadira tallada (1910), d'Ernst Ludwig Kirchner, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Ecce homo (1925), de Lovis Corinth, Pinacoteca de Basilea.

Tirol (1914), de Franz Marc, Staatsgalerie Moderner Kunst, Munic.

 El genet circenc (1913), d'Ernst Ludwig Kirchner, Pinakothek der Moderne, Munic.

Els principals poetes expressionistes foren Franz Werfel, Georg Trakl, Gottfried Benn, Georg Heym, Johannes R. Becher, Else Lasker-Schüler, Ernst Stadler, Jakob van Hoddis i August Stramm. Tanmateix, l'expressionisme exercí una gran influència a l'obra de Rainer Maria Rilke.

Poema Bodas De Franz Kafka (tríptico De Franz Kafka) de José Kozer

Con la señorita Milena Josenká, tienen a bien invitar a Ud. y a su
distinguida, etcétera.
Aunque lo principal es que Franz haya dicho que no quiere prole.
Se comprende, también, su horror a las flores: le traen un recuerdo
tan malo del porvenir.
La ceremonia se habrá de celebrar en un tranvía.
Franz ha comprendido lo que Milena sacrifica: Milena entiende lo
que significa para Franz la tranquilidad.
O querer, por ejemplo, lo siguiente: la frialdad.
De no poder asistir ningún amigo, la ceremonia habrá de celebrarse,
puesto que es inevitable, en la Selva Negra.
Acudan, por favor.
De hecho, ciertas celebridades ya han dicho que sí: Bertolt Brecht
ha dado el visto bueno y el poeta Franz Werfel, de quien
se dice sería incapaz de abandonar a su tocayo.
Sólo, por desgracia, el poeta Federico García Lorca no podrá asistir.
Al recibirse la noticia y ante el estupor de la concurrencia, uno se
inclinaría a suspender la boda.
Todo presagiaba algún percance.
Pero es que Franz temía tanto dar la vuelta: a qué negarse cuando
aquello era más bien algo pulmonar.
O es que a alguien se le podría ocurrir pensar que Franz no sabía
que en veinte años la tuberculosis no sería más
que una enfermedad del pasado.
Que en veinte años un golpe de viento repentino contra una flor
no podría alterar el azogue insostenible del reposo.
Sinceramente ?y Milena lo supo?, Franz no concibió otro heroísmo.
No se podrá negar que se mostró valeroso por los pasillos camino
del altar.
O fue en la Selva Negra aquel encuentro: tampoco
hubo de asistir la Señora Milena.

Poemas de Georg Trakl:

A los enmudecidos




Ah, la locura de la gran ciudad cuando al anochecer,
junto a los negros muros, se levantan los árboles deformes
y a través de la máscara de plata se asoma el genio del mal;
la luz con látigos que atraen ahuyenta pétrea noche.
Oh, el hundido repique de las campanas del crepúsculo.

Ramera que entre escalofríos alumbra una criatura
muerta. La ira de Dios con rabia azota la frente de los poseídos,
epidemia purpúrea, hambre que rompe verdes ojos.
Ah, la odiosa carcajada del oro.

Pero una humanidad más silenciosa sangra en oscura cueva
forjando con metales duros el rostro redentor.

Versión de Helmut Pfeiffer
 

 

A un muerto prematuro

Oh, él ángel negro, que furtivo salió
del interior del árbol,
cuando éramos dulces compañeros de juego en la tarde,
al borde de la fuente azulada.
Nuestro paso era sereno, los ojos redondos
en la frescura parda del otoño.
Oh, la dulzura púrpura de las estrellas.

Pero aquel bajó los pétreos escalones de Mönschberg
con una sonrisa azul, y en la extraña crisálida
de su más tranquila infancia murió.
En el jardín quedó el rostro plateado del amigo
atento en el follaje o en las antiguas rocas.

El alma cantó la muerte, la verde corrupción de la carne,
e imperó el murmullo del bosque,
la queja febril del animal.
Siempre tañían desde torres
las azules campanas de la tarde.

Llegó la hora en que aquel vio sombras en el sol púrpura,
veladuras de podredumbre en el ramaje desnudo;
en la tarde, cuando en el muro crepuscular
cantó el mirlo,
y el espíritu del muerto prematuramente
apareció silencioso en la alcoba.

Oh, la sangre que fluye de la garganta del dios,
flor azul; oh, las lágrimas ardientes
lloradas en la noche.

Nube dorada y tiempo. En solitario recinto
hospedas con frecuencia al muerto.
Y caminas en diálogo íntimo bajo los olmos
bordeando el verde río.

Versión de Helmut Pfeiffer

Al niño Elis

Elis, cuando el mirlo llame en el oscuro bosque
será tu ocaso.
Tus labios beben frescura en la pedregosa fuente azul.

Cuando tu frente sangre suavemente
olvida las antiguas leyendas
y el oscuro augurio del vuelo de los pájaros.

Pues tus leves pasos se adentran en la noche
cargada con los púrpuras racimos de la vid;
mientras el azul hace más bello
el movimiento de tus brazos.

Se escucha un espino,
allá donde vuelan tus dos ojos de luna.
Ah, hace cuánto tiempo que eres de la muerte.

Tu cuerpo es un jacinto
donde un monje sumerge sus dedos de cera.
Y una cueva sombría es nuestro silencio
de la que a veces surge un apacible animal.
Deja caer lento los pesados párpados.

Sobre tus sienes gotea un oscuro rocío,
el último oro de las estrellas extinguidas.

Versión de Helmut Pfeiffer

Alma de noche

Furtivo desciende de los negros bosques
un venado azul, el alma.
Es de noche y sobre los escalones musgosos
se ve una fuente blanca.

La sangre y un grupo de armas antiguas
murmuran en el valle de los pinos.
La luna brilla siempre en parajes derruidos;
embriagada por venenos oscuros,
máscara de plata inclinada
sobre el sueño de los pastores;
cabeza abandonada en silencio por sus sagas.

Oh, abre ella sus frías manos bajo arcos de piedra
mientras lento sube un dorado verano a la ciega ventana
y toda la noche se oyen sobre el verde
los pasos de la danzarina,
y la voz de la lechuza que llama al ebrio
en púrpura tristeza.

Versión de Helmut Pfeiffer

CUBISME

Cubisme és un moviment estètic que va ocórrer entre 1907 i 1914, tenint com principals fundadors a Pablo Picasso, considerat el líder del moviment, i Georges Braque. El cubisme tractava les formes de la naturalesa per mitjà de figures geomètriques, representant totes les parts d'un objecte en un mateix pla. La representació del món passava a no tenir cap compromís amb l'aparença real de les coses.

Georges Braque, Ampolles i peixos, 1910

Comparteixen determinats aspectes com l'admiració, en l'obra de Seurat i, sobretot, de Cézanne (aquest pensava que la natura està formada a partir d’esferes, cons i altres figures geomètriques). A més segueixen a Matisse en la nova admiració per l'art dels pobles no europeus, l'escultura africana i oceànica, sobretot de les escultures i màscares africanes.

El cubisme comença en 1907, amb l’obra Les senyoretes del carrer Avinyó, de Pablo Picasso (aquest és el nom original de Les senyoretes de Avignon). “Quan vàrem començar a pintar cubista, no teníem la més mínima intenció de descobrir el cubisme sinó d’expressar les nostres inquietuds”- va dir Picasso.

Es poden distingir dues fases en el desenvolupament del cubisme:

Fase analítica 1907-1912 Els elements de les figures es descomponen en formes geomètriques cada vegada més petites, la figura i fons es barregen. Utilitzaven multiplicitat de vistes, creant una nova forma de l'objecte real.	Fase sintètica 1912-1921 Utilització del collage, va servir parts de la realitat en el quadre, es reprèn el color, com a recurs plàstic, i en aquest tipus d'obres la multiplicitat de vistes de la imatge disminueix.
Juan Gris, Retrat de Picasso, 1912	Georges Braque, Violí i pipa, 1913-14

ARTISTES

Picasso (1881-1973), Braque (1882-1963), Juan Gris (1887-1927)

CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT

 

- El cubisme tractava les formes de la naturalesa per mitjà de figures geomètriques, representant totes les parts d'un objecte en un mateix pla. No volen imitar la realitat, sinó la idea de realitat que posseïx l'artista.

- Aconsegueixen el volum gràcies al color i a formes definides i geomètriques, sense ajuda de la perspectiva.

- El cubisme és una reflexió intel·lectual i visual sobre la forma. Malgrat l'aspecte d'alguns quadres cubistes, la forma sempre va ser respectada, no creuant mai el llindar de l'abstracte.

- Els grans volums es trenquen en altres més petits. Així, queda trencada també la línia de contorn, s'interromp el traç lineal. Per això, es compara el resultat d'aquest procés amb el reflex en un mirall trencat o amb la visió a través d'un calidoscopi.

- Perspectiva múltiple: Ve donada per l'estudi de cada plànol en la seva autonomia. Es multipliquen els angles de visió d'un mateix objecte. Així s'ofereix una visió complexa del mateix, es pot presentar al mateix temps de cara, de perfil o des de qualsevol altre angle significatiu.

- Desaparició de gradacions d'ombra i llum: Això, ve donat per la descomposició del volum.

- El color, en general, s'aplicava per petits tocs. El color és apte per a tots els objectes, però no és el veritable color de cap d'ells. En el cubisme analític, sobretot, els colors transmeten sensació d’austeritat: ocres, verds i grisos.

- Les formes geomètriques envaeixen les composicions, dibuixen els objectes des de tres punts de vista al mateix temps, per exemple: del davant, del darrere i de sobre. És impossible tenir aquesta visió de la realitat, a no ser que els objectes siguin transparents. Les formes observades en la naturalesa, són traduïdes en cilindres, cons, esferes i cubs. La retina capta les formes i la ment del pintor les simplifica. Cézanne ja va reduir les seves composicions a les formes geomètriques, per això exercirà tanta influència en el Cubisme.

- Els temes més freqüents són: retrats, naturaleses mortes urbanes: arbres, cases, ampolles, fruiters, gots, guitarres i altres instruments musicals, i altres objectes senzills: els elements que es disposen de manera caòtica sobre la taula d'un cafè.

- Incorporen el “collage” amb papers de diari, roba, vidre i sorra.

ARTISTA REPRESENTANT

PABLO R. PICASSO (Màlaga, 1881 - França, 1973)

Les senyoretes d'Avinyó, 1907

 Poesía cubista:

GUILLAUME APOLLINAIRE.

futurisme

El Futurisme és un dels primers moviments de l’avantguarda artística, sorgit a Itàlia en 1909, per Filippo Tommaso Marinetti, que va redactar el primer Manifest del Futurisme, el primer de molts altres, en el que afirma: "un automòbil de carreres ..., es més bell que la Victòria de Samotràcia". 

Umberto Boccioni. Elasticitat, 1912

Mentre a Itàlia és desenvolupen les idees futuristes, a França, el Fauvisme i l’ Expressionisme, a Alemanya.

El futurisme va ser anomenat així per la seva intenció de trencar absolutament amb l'art del passat al considerar que els museus són equivalents als cementiris, especialment a Itàlia, on la tradició artística del passat ho envaïa tot.

Calia, doncs, crear un art nou des de zero, d'acord amb la mentalitat moderna, els nous temps i les noves realitats.

Al 1911, entren en contacte directe amb el cubisme, al que van acusar de ser estàtic en excés.

El pressentiment de la Primera Guerra Mundial és saludat amb entusiasme pels futuristes que confien que una destrucció total permeti construir des de zero la nova cultura occidental. Molts d'ells es van allistar de forma voluntària però la guerra suposaria al final del grup: Boccioni i Sant' Elia moren i Russolo queda invàlid durant anys.

El futurisme i el propi Marinetti van anar polititzant-se cada vegada més fins a coincidir amb idees feixistes, en el partit del qual va ingressar l'italià en 1919.

A mitjans dels anys vint, l'estètica futurista va anar disgregant-se fins a desaparèixer en la dècada dels quaranta.

El Futurismo va ser un moviment fonamentalment italià, de caràcter literari (Marinetti) i plàstic: el pintor argentí Emilio Pettoruti,

i els pintors italians:

Gino Severini, Carlo Carrà, Giacomo Balla, Umberto Boccioni (escultor), l’arquitecte Antonio Sant'Elia

CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT

- Proclamen el rebuig frontal al passat, a la tradició, i defensen un nou art modern, dominat per la màquina, la velocitat i la ciutat.

- Prohibeixen la part sentimental i anecdòtica i no assumeix absolutament gens del passat.

Carlo Carrà. Persecució, cavall i cavaller, 1915	Giacomo Balla. Composició futurista, 1915

- L'estètica futurista pregona també una ètica, d'arrel fonamentalment masclista, misògina i provocadora, amant de l'esport i de la guerra ("única higiene del món", segons Marinetti), de la violència i del perill.

- Per a expressar el moviment, repeteixen la mateixa imatge, com si fos una seqüència fílmica, ho van anomena simutaneisme.

   


CONTRA ELS POETES AMB MINÚSCULA. PRIMER MANIFEST CATALÀ FUTURISTA, Joan Salvat-Papasseit

   

Manifiesto futurista


1. Queremos cantar el amor al peligro, el hábito de la energía y de la temeridad.

2. El coraje, la audacia, la rebelión, serán elementos esenciales de nuestra poesía.

3. La literatura exaltó, hasta hoy, la inmovilidad pensativa, el éxtasis y el sueño. Nosotros queremos exaltar el movimiento agresivo, el insomnio febril, el paso de corrida, el salto mortal, el cachetazo y el puñetazo.

4. Nosotros afirmamos que la magnificencia del mundo se ha enriquecido con una nueva belleza, la belleza de la velocidad. Un coche de carreras con su capó adornado con gruesos tubos parecidos a serpientes de aliento explosivo... un automóvil rugiente, que parece correr sobre la ráfaga, es más bello que la Victoria de Samotracia.

5. Queremos ensalzar al hombre que lleva el volante, cuya lanza ideal atraviesa la tierra, lanzada también ella a la carrera, sobre el circuito de su órbita.

6. Es necesario que el poeta se prodigue, con ardor, boato y liberalidad, para aumentar el fervor entusiasta de los elementos primordiales.

7. No existe belleza alguna si no es en la lucha. Ninguna obra que no tenga un carácter agresivo puede ser una obra maestra. La poesía debe ser concebida como un asalto violento contra las fuerzas desconocidas, para forzarlas a postrarse ante el hombre.

8. ¡Nos encontramos sobre el promontorio más elevado de los siglos!... ¿Porqué deberíamos cuidarnos las espaldas, si queremos derribar las misteriosas puertas de lo imposible? El Tiempo y el Espacio murieron ayer. Nosotros vivimos ya en el absoluto, porque hemos creado ya la eterna velocidad omnipresente.

9. Queremos glorificar la guerra –única higiene del mundo– el militarismo, el patriotismo, el gesto destructor de los libertarios, las bellas ideas por las cuales se muere y el desprecio de la mujer.

10. Queremos destruir los museos, las bibliotecas, las academias de todo tipo, y combatir contra el moralismo, el feminismo y contra toda vileza oportunista y utilitaria.

11. Nosotros cantaremos a las grandes masas agitadas por el trabajo, por el placer o por la revuelta: cantaremos a las marchas multicolores y polifónicas de las revoluciones en las capitales modernas, cantaremos al vibrante fervor nocturno de las minas y de las canteras, incendiados por violentas lunas eléctricas; a las estaciones ávidas, devoradoras de serpientes que humean; a las fábricas suspendidas de las nubes por los retorcidos hilos de sus humos; a los puentes semejantes a gimnastas gigantes que husmean el horizonte, y a las locomotoras de pecho amplio, que patalean sobre los rieles, como enormes caballos de acero embridados con tubos, y al vuelo resbaloso de los aeroplanos, cuya hélice flamea al viento como una bandera y parece aplaudir sobre una masa entusiasta. Es desde Italia que lanzamos al mundo este nuestro manifiesto de violencia arrolladora e incendiaria con el cual fundamos hoy el FUTURISMO porque queremos liberar a este país de su fétida gangrena de profesores, de arqueólogos, de cicerones y de anticuarios. Ya por demasiado tiempo Italia ha sido un mercado de ropavejeros. Nosotros queremos liberarla de los innumerables museos que la cubren por completo de cementerios.

---

Giacomo Balla. Noia al balcó, 1912	Umberto Boccioni. El carrer entra a casa, 1911

- Es fa servir la tècnica del divisionisme i una àmplia gamma de color.

- Els temes preferits en pintura són la ciutat i la figura humana en moviment.