Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”, d’Elcaminant i el mur (1954)

Salvador Espriu:

“Assaig de càntic en el temple”, d’Elcaminant i el mur (1954)

  Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Aquest poema escrit per Salvador Espriu forma part d’El caminant i el mur publicat l’any 1954 

A Assaig de càntic en el temple podem veure clarament la contradicció interna del subjecte líric davant la situació del seu país, que està sotmès a l’esclavitud que suposa una dictadura.
Apareix clarament el tema de l’exili interior, que entenem com l’exili de la gent que es va quedar al país i va viure durant molt de temps la repressió que va suposar el franquisme.

Un exili clarament simbòlic que reflexa les tensions entre Salvador
Espriu i el seu país.
En aquest famós poema Espriu es queixa amargament de la seva terra i la qualifica de covarda, ja que Catalunya no s’ha revoltat contra el poder injust que la sotmet. A més a més també es queixa de que està molt lluny de l’ideal de civilització que els joves de la generació del 36, a la qual ell pertany i defensen la República, somien.

El poema està dividit en tres parts ben diferenciades, la primera ocupa els 7 primers versos i reflexa el desig de fugida de l’autor del seu país. El jo poètic es lamenta de la situació del seu poble que ha perdut la llibertat i diu que se’n vol anar nord enllà (cap a Europa, on ha guanyat la democràcia).

En aquesta part trobem molts adjectius, uns de negatius (covarda, vella, salvatge) referits a Catalunya, i uns altres de positius
(neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) referits als habitants de la resta d’Europa.

En la segona part es mostra la censura social a la que seria sotmès si definitivament decidís marxar. Els habitants del país desaprovarien la seva acció mentre el jo poètic se’n riuria. El mot congregació que apareix en aquesta part identifica la idea de nació en el concepte de grup reunit a l’entorn d’una llei religiosa. Apareix també un dit o frase feta (com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret) que reflexa la desaprovació del poble. El l’últim vers de la segona part l’autor escriuàrid poble, aquí Espriu juga amb el concepte de desert (àrid) (exili dels israelites al desert)  i amb l’aridesa de Catalunya sota la dictadura militar, sense llibertat ni tan sols per
expressar la seva cultura.

En la tercera part s’observa una darrera afirmació de fidelitat al país, el jo poètic diu que mai s’anirà de Catalunya perquè ell també es considera covard i salvatge i perquè estima desesperadament la seva pàtria.

El poema està escrit en versos lliures. Al llarg del poema trobem vint adjectius distribuïts de manera cuidadosament estudiada. Aquests adjectius contenen tota la tensió i eficàcia del poema.
A més a més aquest poema està fortament influït per la Bíblia, de la qual l’autor es declarava lector constant.